miércoles, 18 de julio de 2007

Un trabajo para la profesora de catalán

Y que decir de esta historia que tuve que escribir para la profesora de catalán de mi instituto, una copia descarada de It, de Stephen King:


Del blau del cel al negre del no res.
-Neil Young-

1

Els primers raigs de llum solar d’aquell dia de febrer de 1943 es filtraven per la finestra de l’habitació de n’Eddie. Era dissabte. Era un dia amb boira i possiblement seria un dia plujós.
Eddie se’n va despertar poc després, quan un ocell va entrar per la finestra oberta (cosa que la mare de n’Eddie li havia dit que tancasi) i va començar a cantar. Eddie va baixar, sa mare estava cuinant (cosa que feia més prest ara que el seu home havia sigut destinat a la guerra del Pacífic, es llevava ben prest, amb el pensament sombrívol de que en qualsevol moment vindria un cotxe del Govern dels Estats Units a anunciar-li que el seu marit havia mort) i Zack, el seu germà petit, ja desdejunava. Malgrat ser dissabte es llevaven prest, amb l’aubada, a desdejunar.
Va agafar la cadira i la va arrastrar fins que va poder-se asseure, va esperar el seu bol de llet calenta amb cereals; la seva mare sempre menjava dos ous bogits amb bacon, Zack menjava el mateix que n’Eddie.

Van trucar a la porta, Eddie se va quedar vigilant el seu germà petit. La mare va anar a obrir.

-Bon dia tengui, senyora -va dir un home molt ben vestit. Darrere l’home havia un cotxe del Govern-. Puc passar?

Ella va dir que sí. Va manar a Eddie que se n‘anassi a jugar amb els seus amics i va deixar a Zack veient la televisió al saló. Ella i el representant del Govern van quedar a la cuina.

2

Eren les deu, Eddie havia sortit de ca seva a les vuit i havia anat a cercar als seus amics, però tots estaven dormits o fora de casa (als nou anys ja estava acostumat a estar tot sol); després havia anat a ca la seva padrina, però aquesta estava malalta i el seu padrí no volia que ningú li ajudés a cuidar-la.

Després d’anar pel carrer sense saber on anar va decidir visitar el cinema amb els diners de la seva paga.

La pel·lícula era un western bastant bo, al que John Waine era un vaquer d’un poble de Texas que lluitava contra els indis.

Quan va sortir del cinema, a les 11.30, va anar al parc del canal. Aquell lloc li agradava, el vent bufava no molt fort allà; hi havia herba, bancs i arbres. Eddie se va recostar contra un arbre i va començar a pensar en el seu pare, pensava que quan sigués major li ajudaria a lluitar contra els japonesos a la mar

a la mar en un vaixell

a la mar en un vaixell de l’Armada

a la mar en un vaixell de l’Armada que

3

feia que les ones xocassin contra el casc amb força. La mar estava agitada, feia un gran oleatge i el cel era blau, d’un blau clar i sense núvols.

El vaixell estava envoltat d’enemics japonesos. Eddie estava devora del seu pare, que anava d’un lloc a un altre sense saber molt bé on anar, com qui vol aparentar que fa qualque cosa sense fer-la. John Wayne era el capità del vaixell que lluitava contra els japonesos. Aquests havien fet envoltar aquell vaixell solitari amb l’esperança de que els homes de la tripulació no aguantarien.
De sobte va estallar qualque cosa darrere n’Eddie. Eddie es va girar i va veure que el fum pujava amb força des del lloc on havia explotat el projectil. Un segon projectil va impactar contra el vaixell davall de la linia de flotació.

Eddie, al costat del seu pare va veure com no podia fer res mentre el vaixell s’enfonsava. Una gota d’aigua que va caure damunt el seu cap el va distrure.

-Què és aixo? Està

4

ploguent?- va dir mentre es sacudia el cap, s’havia quedat dormit, no sabia quina hora era en aquell moment, però calculava que eren més o manco les dues.

Va començar a caminar pel carrer en direcció a ca seva. Els carrers estàven buits, desèrtics. Estava ploguent i ningú no sortia al carrer, no havia cap cotxe.

Va arribar a ca seva, no hi havia ningú. Damunt la taula de la cuina hi havia una nota que deia:

M’he anat casa de la tieta i m’he portat a Zack,
hi ha uns entrepans al frigorífic.
Tornarem tard.

En efecte, hi havia dos entrepans al frigorífic, un era de pernil i formatge i l’altre, de formatge.
La nota deia que tornarien tard, això li donava la oportunitat d’anar a la Biblioteca Pública que, malgrat ser dissabte, estava oberta.

5

Va tancar la porta darrere ell per anar a la biblioteca. El carrer continuava buit, no n’hi havia ningú. Semblava que estava amainant. Va començar a pensar en el somni que havia tingut, en el seu pare, la seva mare, l’home que els havia visitat aquell matí…

Así, inmers en els seus pensaments, va arribar a la Biblioteca Pública de Derry.

Dins l’edifici hi havia un canvi agradable, pensant en la insólita falta de tràfic als carrers, l’edifici estava ple de gent. Va dirigir-se a la petita biblioteca infantil. La senyora Davies llegia un conte als nins que estaven al seu voltant.

-Qui camina, trip trap, damunt el meu pont?- va llegir la senyora Davies als nins amb veu greu. Alguns es reien, altres es tapaven la boca intrigats.

Eddie havia recorregut el camí fins al mostrador pensant en el conte quan, de sobte, va escoltar la veu de la senyora Starrett, la bibliotecaria.

-Bon dia, Eddie. Ja t’has avorrit del cap de setmana?

Era una broma habitual en Barbara Starrett, qui apreciava molt a Eddie.

-No, es dissabte. Doni’m una hora més.

La senyora Starrett va riure i Eddie li va demanar un llibre.

Quan es va asseure a llegir-lo va escoltar les rialles dels nins als quals llegia la senyora Davies.

6

Va continuar llegint unes hores, fins que el so de la pluja es va tornar a sentir fora la biblioteca. Va mirar la finestra: el parc de la biblioteca, que abans estava ple de nois i noies, s’estava vaciant de gent. Devora la finestra hi havia un cartell en el que Tobby, el ca policia, deia:

Ves amb compte pel carrer,
no parlis amb extranys i
respecta l’horari.
DEPARTAMENT POLICIAL DE DERRY

Eddie s’havia oblidat completament de l’horari. Des de finals de octubre del 42 s’havia possat un horari perque uns nins havien desaparegut a les vores del Kenduskeag, dies més tard, ja en novembre, es van trobar els seus cadàvers uns quilòmetres més enfora. Unes poques setmanes després, una nina de deu anys va ser trobada també morta, els pares havien denunciat la desaparició uns dies abans. La policia va decidir llavors possar l’horari, això no havia pogut evitar que tres nins més fossin assassinats mentre jugaven a prop del riu.

Ja començava a fer fosc i Eddie va decidir anar-se’n a ca seva. Va deixar el llibre a la bibliotecaria i se'n va despedir.

Plovia poc, però plovia; feia fred, molt de fred. Segurament eren ja les set. Com ja havia passat aquell dematí, no havia ningú pel carrer.

Durant un temps va anar en la direcció del vent, cosa que li feia més bo de dur el passeig. Eddie podia veure les llums de les cases al seu pas, pensava en la gent que havia dins, que ningú no sabia pas que ell era allà, caminant, era un secret, que solament sabia ell.

Havia caminat durant un quart d’hora, amb els cabells completament empapats, quan va arribar al canal. El canal havia sigut construit a finals del segle XIX per dur aigua a les terres de l’interior que no estàven banyades per cap riu, damunt el canal havia un pont.

-Eeeeddieeeeeeeeeee- va sentir de sobte mentre creuava el pont. Va aproximar-se a la vora del pont i va veure un home a l’escala que pujava en direcció a ell.

Eddie va quedar paralitzat a causa de la por. L’home que venia cap al ell era un pallasso, tenia còmics trossos de pel roig a cada costat del cap, a la mà sostenia una gran quantitat de globus de molts de colors.

-Vols un globus? Floten.

Eddie va parpadejar, no entenia res, podia sentir el seu cor, que anava a una gran velocitat en aquell moment.

-Floten, Eddie, i quan tu siguis aquí, amb mi, tu també flotaràs -va dir el pallasso-. Aquí avall tot flota, Eddie.

La paralisis de n’Eddie es va quebrar, i va arrencar a correr. Podia aconseguir-lo, ja faltava poc per arribar a ca seva.

Va mirar darrere ell per veure al seu perseguidor i, de sobte, va sentir un cop fort al cap i va caure al terra a prop d’una farola. Mentre s’anava quedant inconscient tenia la seguretat de que tot allò era un somni, que despertaria al seu llit, un calurós matí, amb el seu pare al saló i la seva mare a la cuina, Zack encara dormia… això era un somni, un somni molt extrany.

Extrany com la transició de la vida a la mort.

No hay comentarios: